dimecres, 8 de novembre de 2017

Article publicat a la revista "Canya i Gram"

La nova era, és nova?

Estem entrant, de fet ja hi som, en una nova era que ens deixa a tots una mica perplexos. Si analitzem el que estem vivint des d’una perspectiva àmplia i intentant ser raonablement crítics amb el que passa en l’actualitat ens adonarem que tot no és tan fosc ni tan de color de rosa com alguns ens volen fer veure.
Des de fa temps trobo a faltar els intel·lectuals compromesos ens els afers mundans, aquelles persones que pel seu bagatge, la seva vàlua, i sobretot, per la seva independència política, econòmica i de pensament lliure opinava dels afers que ens afecten d’una manera directa a la nostra vida. Ara ja no n’hi ha lliure pensadors, d’opinadors amb criteri propi, tots són les veus dels seus amos o de les seves misèries.
 Assistim al naixement dels “líders d’opinió”, que l’únic que fan és de portantveu dels interessos dels qui els paga( és a dir, dels rics i dominadors) que els permeten certs missatges d’esperança en que un nou món és possible però sense deixar de dir que en nostre món funciona raonablement bé, que el repartiment  social és l’adequat i que el futur anirà una mica millor.
Entre els poderosos (digueu-li multinacionals, rics, classes privilegiades, etc.) tenen ganes de noves propostes, no perquè es qüestioni el present, el que ja existeix, sinó per consolidar-lo com a única possibilitat de millora per a la resta d’humans i així poder mantenir els seus privilegis. Res de pensar, res de sentir, res a analitzar o imaginar, res d’escepticisme ni optimisme desmesurat. Aquest líders d’opinió, que paguen els poderosos, creen bon rotllo i venen fantasia.
Modes lleugeres, passatgeres, buides de contingut; voleu cosa més estúpida que gravar en vídeo la gent quieta?  O comunicar-se per whatsapp quan la persona està al costat? O veure una taula amb quatre “amics” prenent una cervesa i tots estan mirant el mòbil? I així podria dir un reguitzell de coses que ens imposen i que marxem més de pressa del que han arribat, però res perdurable; cada vegada més tot està, com els electrodomèstics, en obsolescència programada, inclús els nostres pensaments i accions.
Anem a una societat cada vegada més superficial, on tothom ha de pensar igual i fer el mateix, on et senyalen si no estàs a la “moda”, però ja sé sap, una moda passatgera, lleugera sense ànima i només fent seguidisme de “el que es porta” i sinó seràs titllat “d’antic”, i sembla ser que avui en dia, d’això, ningú en vol ser titllat.
En el mercat de les idees han proliferat llibres, bàsicament, de benestar, d’autoajuda, de ciència, sobre robots i intel·ligència artificial, mentre que els assajos que analitzen la realitat no estan de moda, alguns diuen que la gent està cansada de lectures sobre la realitat però no és cert; qui no vol sentir-les són aquells que estan situats en els llocs de privilegi a la nostra societat. Per això l’intel·lectual els resulta incòmode.
Ara el camí que ens marquen és disneylandià, fàcil, amable i fantasiós;  només espectadors de la vida dels altres, sense criteri ni pensament, ni vida pròpia.

Agustí Masip

dilluns, 3 de juliol de 2017

FESTIVAL EVA (Pradell)

Com cada any el primer cap de setmana de juliol ningú s'hauria de prendre el festival en veu alta que se celebra a Pradell. Carrers guarnits, espais deliciosos, espectacles magnífics, tot per passar una vetllada diferent i molt agradable.
El diumenge a les onze del matí hi havia el fòrum obert, on tothom qui vulgui pot expressar-se, llegir, explicar allò que li plagui.
enguany, i no era el primer, hi vaig anar i vaig llegir fragments del recull "Fang a les mans" que he escrit i encara estic ampliant.
Aquí us deixo el fragment que vaig llegir.
Més fang a les mans, encara
No us he dit, però jo sóc de poble. No és una declaració de guerra, només un principi bàsic per conèixer que la vida és diferent depenent d’on un viu; i a mi, el riu, els boscos i les muntanyes m’han format i n’han fet part del seu paisatge; que els horts i els conreus encara que no meus, me’ls feia sempre que podia. Com us deia, sóc de poble; i el meu poble era dalt d’un turonet, amb dos carrers paral•lels i tres més que s’entrecreuaven; alguns deien, fins i tot, que des del vell dipòsit de l’aigua, tenia forma de creu, sempre la religió present en totes les esferes de la vida.
Ara que parlem de religió, recordo el capellà del poble, baixet, amb sotana negra de dalt a baix, solemne, amb una falsa rialla i una mirada inquisidora. Sempre que podia ens omplia el cap amb sermons de por, de pecat, lluny de la nostra candidesa i de la visió infantil i benèvola que teníem del món. Però no aconseguí el seu objectiu, tot i això, ens hem salvat de la seva maldat i ens hem pogut redimir esgrimint rebel•lia. Ens volien dòcils, per això ens instal•laven la por al cos ja des de petits; manejables, com de plastilina, per configurar-nos com ninots de fang a les seves mans; submisos, sense criteri propi, amansits per músiques repetitives; per lletres altament frívoles vestides de falses solemnitats.
Hi havia un home que em feia certa basarda; no anava a missa i renegava de Déu com si res; l’admirava en silenci, còmplice de les seves paraules era incapaç de reconèixer-lo com a mirall, però en el fons ho era (ai, la por mamada des de la infància!). Un dia em vaig atrevir a dir-li hola. Ell sabia de la meva vida més que no pas jo, i em digué: “No cal convèncer ningú, o t’ho creus o et quedes sense creure-t’ho; les coses són com són i nosaltres només podem desitjar que siguin o no, d’aquella manera”. No vaig entendre res en aquell moment, després i al cap dels anys sovint hi penso i crec que tenia molta raó aquell “miserable” odiat i temut per quasi tot el poble.
Em marejo només de recordar les coses que eren pecat i no podíem fer sinó d’amagat i encara amb la recança de l’ infern rondant el nostre cap sense descans.
Avui és festa. La mare ens muda i ens clenxina ben clenxinats per anar a missa; tot el poble, ben mudat, fa cap avui a missa, des del més beat al més descregut; perquè ningú no deixa mai de creure del tot quan del que es tracta és de fer festa. M’ho va dir el pare un dia: “Noi, sempre fes el que fan els altres i així mai t’equivocaràs.” M’ho deia perquè es pensava que així jo no tindria mai problemes, però vaig intuir que ell no ho creia i per això no li vaig fer cas. Sempre li vaig agrair les coses que em deia, especialment quan les coses que em deia les deia sense convenciment perquè em mostrava subtilment el camí a seguir sense deixar de ser “políticament correcte” per la seva època.
Corríem pel bosc, pels pins mig trencats, pel sotabosc brut, les cames ben ratllades pels esbarzers i les argelagues; i el tresor a les mans cridant; una bomba de la Guerra Civil!!! Preuat premi per aquests soldats de fireta que érem aquells infants que jugàvem a guerres amb pistoles de fusta i bombes de pinyes de pins. Ara s’ha acabat el joc, tots reunits al voltant de la ferralla decidint que s’havia de fer.
No us he parlat del mestre perquè ens amargà la infantesa i ens marcà la vida per sempre. El seu millor record és l’absència de records.
Aquells mestres que no sabien somriure, que no deixaven riure; aquells mestres que ens volien ensenyar com era el món i no havien sortit mai de casa. Aquella escola austera, aquella societat més sòbria encara, no ens deixava dibuixar amb colors perquè la vida només era gris. I no podíem parlar de la Guerra. No coneixíem ningú que no hagués viscut la guerra que en parlés; el silenci de la por era sempre la resposta a les innocents preguntes d’aquells xiquets que començàvem a sortir de l’ou i volíem saber més, perquè intuíem que alguna cosa del passat se’ns amagava. No volíem guanyar cap guerra perquè en venien d’una de perduda; només demanàvem una mica d’aire per respirar i uns quants llibres per llegir. Només ens oferien estampes de sants i ens parlaven de la bonesa dels vencedors i de la mala fe dels vençuts.
Fang a les mans, als peus; fang per tot el cos, a la roba, als pantalons, fins i tot als calçotets, però sempre aquell fang pur, intacte, sense cap barreja que no fos terra neta i aigua clara. Records de la infantesa que suren constantment en aquell home que ara sóc i d’aquell xiquet que vaig ser i que encara avui enyoro tornar a ser.
Era tan fàcil ser feliç que només calia tancar els ulls i apretar a córrer.

diumenge, 30 d’abril de 2017

PRESENTACIÓ

Presentació del projecte literario-artístic “Viure (camins d’esperança)”



Dissabte dia 29 d’abril es va presentar al públic el treball editat del projecte “Viure (camins d’esperança)” a la Sala de l’Absis del Castell del Vi de Falset.
En aquest projecte han participat setze escriptors amb poemes o narracions breus sobre el tema il.lustrats amb dibuixos de Josep Barjuan.
Jo també hi he participat amb aquest poema que ara us transcric, que es titula “Alegria”, i com vaig dir a la presentació, l’alegria és calidoscòpica perquè té moltes petites formes i el poema és com un trencadís perquè l’alegria són petits fragments de la vida.

                 Alegria
Alegria és veure els nens rient pel carrer
embrutant-se en el fang per construir castells,
fent dels somnis la seva veritable raó de ser.

Caminar amb el cap alt sense menysprear,
seguir la direcció, amb dubtes, però sense parar,
tirar endavant, potser sabent, que no s’ha d’arribar.

Alegria és la mà de la mare acaronant l’infant
és el somriure còmplice davant del risc que hem d’afrontar
és tancar els ulls i sentir encara viva la carícia del vent a la pell,

Perdonar sense ferir,
parlar sense ofendre,
estimar sense esperar.

L’alegria és l’aire que respirem,
l’alè que ens dóna ales per volar,
la força continguda per avançar.

Agustí Masip

dimecres, 12 d’abril de 2017

Fira del Vi, Falset 2017

El cap de setmana del 29, 30 d'abril i 1 de maig hi ha, com cada any, la Fira del Vi amb la representació de les dues D.Os. de la comarca del Priorat.

Des de fa unes quantes edicions, en Josep Barjuan, presenta algunes activitats culturals, ellen e camp de la pintura i el dibuix, emmarcades dins la cultura del vi. Per sort meva, ja fa també moltes edicions que hi participo com a escriptor col.laborant en alguns treballs col.lectius o no.

Enguany el projecte es titula "Viure (camins d'esperança)" obra multidisciplinar amb obres de diversos escriptors,entre els quals n'incloc. 
La presentació tindrà lloc a l'Absis del Castell del Vi el dissabte dia 29 a les 19 h.

Us hi esperem...





dissabte, 18 de febrer de 2017

Article publicat al diari digital "Segle 21"

Campi qui pugui


La vida en societat és una cosa que, avui en dia, sembla que es va acabant, sinó, pregunteu a la gent que vol dir; no us sorprenguin les respostes, cada vegada ens tornem (ens fan tornar) més egoistes i... “si tinc la panxa plena jo, els altres que es fotin”.

Visc en un poble, i això que dic es veu encara més evident perquè coneixes a la gent que t’envolta i quan veus fer certes coses a certes persones, et descoratges perquè després penses que si aquests fan això què faran aquells que aparentment et sembla que seria més fàcil que ho fessin.

Posaré un parell d’exemples perquè quedi clar on vull anar a parar amb aquest escrit. Vas caminant per la vorera i veus com algú, des d’un vehicle (aquí podem incloure motos i bicis també) llença un pot de beguda buit, una paperina, una bossa de patates al terra sense cap mania... (la pregunta és: A casa seva fan el mateix?). Segon exemple: un cotxe para en doble fila al mig del carrer principal, el conductor baixa del vehicle i se’n va directament a l’estanc a comprar tabac... els altres cotxes? Que s’esperin no hi ha pressa, jo sí que en tinc per poder anar a fumar...  I podria seguir posant altres exemples flagrants,  com el dels excrements dels gossos, però avui no em ve de gust parlar d’aquest tema.

A les ciutats passa igual que als pobles, la diferència està que a la ciutat ets més anònim i per tant, allò que fas queda més diluït i amagat en la immensitat dels carrers i en la desconeixença de la gent, però el civisme (quina paraula més carrinclona, no?) llueix per la seva absència, i així ens va en aquesta nostra societat actual.



Campi qui pugui!!

dijous, 12 de gener de 2017

Article publicat a "Segle 21" diari digital del Priorat

Encara En Pujol

No sé si és certa o no però, m’ha arribat via facebook (aquí el meu dubte), una notícia que diu més o menys que en Jordi Pujol (l’exhonorable) ha dit en un titular alguna cosa així com: “Si va a la presó amenaça a l’Estat que publicarà un dossier, que farà caure la democràcia.”

Em sembla una fanfarronada majúscula i, també, un insult a totes les persones que han donat la seva vida per la democràcia i als que avui voldríem precisament que l’Estat caigués i així poder-nos alliberar definitivament d’un Estat caduc, que no ens serveix i ens menysprea i així poder crear-ne un de nou, més lliure, més democràtic, més solidari.

Hi ha gent que es pensa que estan pel damunt del bé i del mal, que ells solets poden decidir el futur de molts i se’n vanten com qui guanya una casella al Monopoli. Aquesta vegada estic delerós que l’exhonorable ens digui per fi, totes les veritats d’aquesta nostra i pobra democràcia.

A què espera per publicar-lo? Vol fer xantatge a l’estat? Quins demòcrates que ens han governat fins ara, que anteposen la seva persona al bé comú!

Així ens va i així ens ha anat!


Agustí Masip

dijous, 29 de desembre de 2016

Article publicat al digital "Segle 21"

On és la democràcia?

Darrerament s’esdevé al nostre país que una sèrie de càrrecs públics, des de consellers de la Generalitat fins a regidors municipals, han de passar per força i sense grat, pels tribunals de “justícia” i que la llei espanyola sembla que diu que en aquest país (ens havien enganyat) no hi ha llibertat d’expressió, doncs no s’entén que en un Parlament els polítics elegits democràticament no puguin parlar i arribar a acords sense que aquesta mal anomenada justícia els persegueixi per les seves idees o càrrecs electes també facin seus els acords!

Després tenim un sèrie de partits, inclosos alguns dits d’esquerres (?) (de C’s i PP ja ho sabíem); que no fan ni un pas per defendre la democràcia, perquè en aquests moments ja no parlem d’independència sí o no, estem parlant de democràcia sí o no, de llibertat d’expressió i opinió; i tot i així, alguns encara tremolen i s’ho pensen abans de defendre-la. Ara ja sabem en qui no es pot confiar.

I finalment, tenim la gent de poble que ha de sortir a manifestar-se dia sí dia també, a donar suport a aquells que s’hi juguen la pròpia pell per nosaltres, per la democràcia, en definitiva, per la llibertat per la qual vam lluitar en temps més difícils i per la qual altres persones s’hi van jugar la vida.

En totes aquestes concentracions, però, he trobat a faltar gent jove, gent compromesa amb el seu futur i en el futur de la societat a la qual han de servir o haurien de servir, perquè en tot aquest afer sento, trobo a faltar l’alè del jovent lluitant per la llibertat i la democràcia que vam conquerir i que ells, tal vegada, no saben el difícil que és reconquerir-la.


Agustí Masip